Serp (Serpens segons la denominació en llatí de la Unió Astronòmica Internacional) és una de les 88 constel·lacions modernes, i també fou una de les 48 ptolemaiques. Entre les constel·lacions modernes és l'unica que esta dividida en dues parts: Serpens Caput - que representa el cap de la serp – cap a l'oest i Serpens Cauda – que representa la coa – cap a l'est. Entre aquestes dues parts hi ha la constel·lació de Ophiuchus, el serpentari.

Només una de les estrelles de Serpens és més brillant que la tercera magnitud, per tant la constel·lació no és fàcil de veure. α Serpentis, anomenada Unukalhai, és a la part del cap. δ Sedrpentis, també al cap, és una estrella doble només a 27 anys-llum de la Terra. θ Serpentis, a la coa, és també doble.
Al cap hi podem trobar les estrelles α, β, γ, δ, ε, ι, κ, λ, μ, π, ρ, σ, τ, χ i ω Serpentis. A la coa hi ha les estrelles ζ, η, θ, ν, ξ, i ο Serpentis.i.

L'Anaconda

La Anaconda, també coneguda com la "Boa de Aigua" és la serp més gran del mon. Pot aplegar a medir més de 12 metres de llarg, 30 centímetres de diàmetre i més de 200 kg.El seu nom científic és "Eunectes murinus".
Normalment es consegueix en la selva tropical, en els boscos , en els pantans i també en les sabanes. En Venezuela, es consigueix principalment en els plans i a tot el llarg del riu Orinoco. Les anacondes són excelents nadadores. Poden permaneixer baix el aigua asta 10 minuts. Els ulls i les foses nasals estan ubicades dalt del cap, lo que li permiteix tindrelos fora de l'aigua, cuant ella es troba sumergida. En terra, son molt més lentes, lo cual cosa s'alimenten preferiblement en el aigua o en el les riberes de les rius. La Anaconda no es una serp verinosa, es una serp constrictora. Atrapa a la presa amb els ullals i la pot sumergir en el aigua asta ofegar-la, per a después triturar-la amb la poderosa musculatura i tragarse-la completa. Aí s'inicia un llarg procés digestiu que pot durar hasta dos semanes.

La cobra de Anteulls

L'altra cobra asiàtica es coneguda com la "cobra de anteojos", debut a un dibuix similar a unos anteulls que exibeix en la seua pell. Rara vegada alcança una longitud superior als 1,8 metres. El ampliament de la zona del seu cap es, proporcionalment, molt major que el de la cobra real i sol ser de color groc o castañ. Desenrrolla la seua actividad durant el crepúscul i por la nit, i s'alimenta de reptils, aus i roedors. Esta serp es causa de moltes morts al añ en la India, on la traten amb respecte religios i rara vegada la maten.

La cobra

Cobra es el nom comú de un grup de serps verinoses de la família Elapidae, congudes per el seu aspecte amenasador i la picadura. En general, s'alimenten de roedors i aus a les que maten inllectanles una neurotoxina a través del ullals. Actualment es disposa de un antídot que ha reduït el nombre de morts que produeixen les seues picadures. Entre els seus depredadors s'inclueixen la mangosta i probablement algunes aus rapaces. Ademes de mosegar e inllectar el seu verí neurotóxic, algunes cobres com la cobra escupidora occidental escupeix el verí comprimint els músculs que tenen en els ullals. Estes cobres confien més en escupir el verí que inllectar-lo. Solen apuntar als ulls.
Es fácil reconeixer-les perquè despleguen una espècie de "capucha" en la zona del cap cuant estan irritades o en perill. Aconsegueixen fer asò aplanant les vértebres del cap.
Aquests reptils habiten en zones tropicals i desértiques del sur d'Àsia y Àfrica.
La cobra real (Ophiophagus hannah), que s'alimenta de altres serps (inclus també verinoses), es la serp verinosa més llarga del mon, aplegant asta els 5,5 metres de longitud.

El major enemic de la serp (l'Aguila)

Les àguiles, amb les seves enormes urpes, capturen moltes serps i se les mengen. Així és la naturalesa. Les pitons es poden menjar grans animals, com les gacel.les, a les que maten escanyant-les. Per això, a mi em sembla que el millor és no apropar-se gaire a aquestes serps, sols els qui sàpiguin dominar-les.

Les serps en general

Les serps són reptils sens pates, algunes de les cuals poseeixen mosegades verinoses que utilitzen per a matar a les seues preses antes de ingerir-les. Altres serps maten a les seues preses per obstrucció, per ejemple estrangulació. La Herpetología es la ciencia que s'ocupa del seu estudi. Les serps es troben emparentades amb els fardatjos, amb els que comparteixen el orde "Squamata". Altres membres de este grup, les "anfisbenas", també han perdut les pates i s'asemblen a les serps superficialment. A pesar de ser algunes verinoses i de tindre una mala reputació, les serps no solen atacar als humans. La majoría de les serps que ataquen a un ésser humà ho fan despres de ser atacades o llastimades previament. Si un mira on jafa i fa suficient soroll, el animal s'allunyarà del seu camí en lloc d'esperar a que uno la jafe. En moltes zones, la majoría de les serps no són verinoseso poseeixen un verí no malebol per a les persones. Austràlia és una excepció, la majoría de las serps de Austràlia són extremadament verinosas i es deu mantindreles a una molt ampla distància.

La pell

La pell de la serp està coberta per escames. La majoría de les serps utilitzen escames inferiors especialitzades per a desplaçar-se, aferranse a les superfícies. Les seues párpalles es troben permanentment tancats, però són en realitat escames transparents. Les serps cambíen de pell periòdicament. A diferència de altres reptils, el cambi de pell és realitzat en una pesa, com si estirara de una pesa de roba. Asò es fa a medida que el animal creix i ademés per reparar ferides i llibrar-se de parràsits externs. La renovació periòdica ha convertit a la serp en un símbol de salut i medicina, com és mostra en la vara de Asclepio.

Les serps s'alimenten

Totes les serps són carnívores, alimentan-se de xicotets animals, aus, insectes e inclus de altres serps en certes espècies. Les serps no masteguen el aliment. Poseeixen mandíbules inferiors molt flexibles, culles dos mitats no es troben unides rígidament, permitinles obrir la boca en el ample necessari per a tragar la seua presa sensera, inclus si la mateixa es major en diàmetre que la mateixa serp. Contrariament la llegenda popular, les serps mai descoloquen les seues mandíbules per a tragar la seua presa. Después de menjar, les serps se s'aletarguen durant el proces de digestió.

La oïda de les serps

Degut a les seves característiques anatòmiques, s'ha considerat sovint que les serps són sordes. Les darreres investigacions dels herpetòlegs, han demostrat que les serps tenen una capacitat auditiva comparable a la de les sargantanes.
Les serps posseeixen unes estructures situades a cada costat del cap que els hi permet sentir. La pell i un teixit muscular a cada banda del cap, protegeixen un osset mòbil, anomenat columella, el qual fa petits desplaçaments com a resposta a les ones sonores. El moviment de la columella és transferit a través d'estructures intermitges a la còclea, en la qual es produeixen uns senyals elèctrics en les seves cèl·lules piloses que es corresponen amb les ones de so, relatives al rang de freqüència determinada, que permet percebre el seu sistema auditiu, i transferides al cervell.
Per tant, al contrari del que es pensa habitualment, les serps tenen oïda per percebre sons transmesos a través de l'aire. El que passa, per una banda, és que no es veuen. Per altra banda, la seva oïda està preparada per percebre sons de baixa freqüència. Aquests sons, segons estudis recents, es situen en una freqüència d'entre 200-300 Hz, mentre que en l'home el seu rang màxim d'audició es situa d'entre 15-20000 Hz.
No és, doncs, que siguin sordes sinó que senten sons greus i dins d'un rang molt limitat, 200-300 Hz. Tots els sons que estan per sobre o per sota d'aquesta freqüència no els poden sentir. Segons estudis de la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria, l'oïda de les serps està mancada de part externa, o oïda externa. Presenten una oïda interna i una oïda mitjana sense timpà. Només poden percebre sons de baixa freqüència.
És, potser, a causa d'aquesta limitació auditiva, que han desenvolupat un altre sistema a través del qual poden percebre vibracions del terra o de qualsevol objecte amb el que estiguin en contacte. Les vibracions del terra passen a través dels músculs del ventre a uns receptors especials situats a tot el llarg del llom i són transmeses al cervell.

La visió

La visió detallada es limità, però no impideix la detecció de moviment. Algunes serps poseeixen receptors infrarojos en profunds surcs entre les foses nasals i el ull, els cuals els permiteixen "vore" el calor irradiat per altres animals. El sentit del oïoda de la serp està limitat a la detecció de vibracions del sòl, ja que les serps no poseeixen oïts. Una serp olora a través de la seu nas i la llengua passa les partícules de aire al órgan de Jacobson en la boca per al seu examen. Altra característica de la seua llengua és la terminació en dos ramificacions per lo que se denomina "bífida". El pulmó esquerre es molt xicotet i a vegades inclus està ausent, ja que el cos tubular de la serp requereix que tots els órgans siguen allargats i flacs.